CALENDARIS I RELIGIÓ



El calendari egipci

Per a determinar les unitats de la mesura del temps, els egipcis es van fixar, com no podia ser d'una altra manera, en el moviment del Sol, de la Lluna i de les estrelles però també en un fenomen estacional de vital importància a la vall del Nil: la crescuda anual del riu que aportava la consegüent fertilització de les terres i la promesa d'un nou cicle anual.

41

Nilòmetre d'Elefantina. El nivell del riu es mesurava pels graons tapats per l'aigua. (Foto E. Farré)

Les tres estacions de l'any egipci es corresponen amb el cicle del Nil i de l'agricultura en les seves terres fèrtils. La primera estació s’anomenava Ajet i estava relacionada amb la crescuda del riu i la inundació de les terres fèrtils; es corresponia amb els nostres mesos de mitjans juliol a mitjans novembre i estava dividida en els mesos egipcis dedicats a les divinitats Thot, Phaopi, Athyr i Shiak. La segona estació era Peret, estava vinculada a la sembra, es corresponia amb els nostres mesos de mitjans novembre a mitjans març i es dividia en els mesos egipcis dedicats a Tybi, Meshir, Phamenat i Pharmuti. La tercera estació, Shemu, estava relacionada amb la collita i es corresponia amb els nostres mesos de mitjans març a mitjans juliol; es dividia en els mesos egipcis de Pashons, Payni, Epiphi i Mesore.

Hem de suposar que la cultura egípcia, molt identificada amb el cicle anual del Nil i amb les seves conseqüències en l'agricultura, atorgara una atenció secundària al cicle de la Lluna i a les seves fases i així la “setmana” egípcia no es va decidir basant-se en els set dies que dura aproximadament cada fase lunar sinó basant-se en els 10 dies del degà estel·lar, una divisió de la volta celest en 36 constel·lacions. Així, el mes estava dividit en tres degans que, al seu torn, contemplava vuit dies de treball i dos de descans per als funcionaris i obrers implicats en les obres faraòniques.

42

Naos de la 30a dinastia on consta la divisió de l'any en degans (Museu del Louvre. Foto E. Farré)

El calendari egipci de 12 mesos i 36 degans sumava un total de 360 dies als quals s'afegien al final cinc dies més (mig degà), per a completar l'any de 365 dies; aquests dies no pertanyien a cap dels mesos esmentats i eren dedicats a festejar la renovació de la creació del món en forma del renaixement de les principals divinitats del panteó egipci: Osiris, Horus, Seth, Isis i Neftis.

43

Desfilada de cap d'any amb les principals divinitats del panteó egipci: Osiris, Horus, Seth, Isis i Neftis. Relleu a l'interior d'un nilòmetre.

L'any solar té 365,2422 dies que, arrodonint, significa que cal afegir un dia de més cada quatre anys per a mantenir-lo en sincronia amb les estacions; els egipcis coneixien el fet però mai van introduir aquesta correcció com va fer posteriorment el calendari romà julià. El problema d'haver de dedicar un dia a un déu només cada quatre anys segurament es troba en l'origen del defecte; el dilema és clar: matemàticament sabien que era necessari afegir un dia, però teològicament se'ls plantejava un conflicte irresoluble. El naixement del nou any, de la regeneració del temps, estava en mans de cinc divinitats; afegir un sisè dia cada quatre anys no podia ser assumit de cap manera religiosament acceptable.

Al fixar l'any en només 365 dies, es produïa un desplaçament de l'any civil i religiós respecte del patró astronòmic que, a raó d'un dia cada 4 anys, acumulava un any complet al cap d'uns 1500 anys (365,2422 / 0,2422). Segurament per aquest motiu, la cultura romana va denominar l'any egipci amb el nom d'annus vagus (any errant). Hi deuria haver profunds motius simbòlics i religiosos per no poder modificar ocasionalment l'any de 365 dies, ja que fins i tot els faraons de les darreres dinasties es van veure obligats a jurar respecte a aquesta renúncia en el moment d'accedir al tron.

Així com en la nostra cultura associem el despertar del dia amb el cant del gall, els egipcis identificaven l'alba amb el crit dels babuïns i així van deïficar aquest animal en Thot - a qui es va dedicar el primer mes de l'any - i que es va convertir en el déu del temps i també en el déu de l'escriptura i de la mesura.

44

Thot (Museu del Louvre. Foto E. Farré)

La figura del babuí-déu Thot apareix sovint mostrant el seu penis i en les clepsidres o rellotges d'aigua apareixia la seva imatge en el conducte de sortida de l’aigua a la manera d'un antic Maneken-Pis que perdia l'aigua de la clepsidra a través del el seu aparell urinari; una manera molt realista de compendiar la simbologia associada a la mesura del temps.

45

Fragment de clepsidra egípcia
(Museu del Caire.
Foto E. Farré)

Hi ha altres déus egipcis relacionats amb la mesura del temps: Hapi simbolitzava la crescuda anual del Nil i, per a representar la fertilitat i l'abundància, apareixia en forma humana amb pits femenins, ventre arrodonit i plantes aquàtiques sobre el cap. Jepri encarna el sol naixent i, per haver-se creat a si mateix, apareix amb l'ankh, o creu de la vida a la mà i un escarabat sobre el cap; l'hàbit de l'escarabat d'arrossegar esferes d'excrements per terra s'entenia com una analogia de la labor diària del déu de traslladar el disc solar per l'inframón fins a fer-lo aflorar cada matí per l'horitzó de l'alba; així també l'escarabat s'associava a la resurrecció diària del Sol per allotjar en l'esfera d'excrements les larves dels futurs escarabats i la calor necessària per a permetre el seu desenvolupament posterior. El déu lunar Jonsu, viatger i vagabund es representa amb forma humana a vegades amb una lluna plena sobre el cap. Ra és el déu que encarna el Sol i que recorre el firmament en una barca solar emergint per llevant i retornant a la terra dels morts per ponent. Atum representa el Sol ponent del crepuscle.

Nut és la deessa del cel, germana i esposa del déu terrestre Geb de qui la separa Shu, la divinitat de l'aire i de la llum; Nut s'empassa el Sol al final de cada dia per a crear la nit i el pareix o dóna a llum cada matí quan, a l'alba, Ra, el Sol, sorgeix de la vagina de Nut després d'haver recorregut l'interior del seu cos i d'haver transitat pel Més Enllà per a regenerar-se; al crepuscle, Ra serà devorat novament per la boca de Nut per a refer el camí nocturn i invisible per l'interior del seu cos. La deessa Nut es representa amb el cos arquejat, formant la volta nocturna que cobreix la terra durant les hores de la nit.

47

Nut i Geb en un papir (Museu del Louvre. Foto E. Farré)

És habitual trobar en les tombes reals tebanes textos i pintures d'orde religiós, relacionades amb la protecció del difunt durant el el seu periple diari pel món subterrani, en un clar paral·lelisme amb el recorregut que Ra realitza en les hores nocturnes. Recordem que el tradicionalment denominat Llibre dels Morts (per Lepsius en el s. XIX), va ser titulat pels antics egipcis Fórmules per a fer sortir l'ànima a plena llum i els seus capítols i sentències apareixen en moltes tombes.

48

Nut pintada en l'interior de la tapa d'un sarcòfag. Es troba flanquejada per diverses figures de Thot.
(Museu del Castell de Milà.
Foto E. Farré)
 
amunt